Una aposta pels valors eterns de la poesia
Ens estem quedant orfes d’actituds creatives amb fondària. Només ens salven els gests sincers i honests d’alguns artistes hereus de la posició radical de Miró, amic dels poetes i defensor dels seus ideals i enemic de la cultura de la complaença. En l’art de Núria Guinovart (Barcelona, 1961), s’hi detecta bé aquest neguit de voler inquietar amb misteri i emoció. Aliada amb el ciment, les seves pintures revoquen la duresa i la fredor d’aquest material amb insinuacions del seu complex món interior. Guinovart sempre ens parla de la vida, de la vida en estat pur, amb les seves llums i amb les seves ombres. És una artista amb cor de poeta. I no és estrany, doncs, que en la seva nova aventura creativa, a l’entorn del gravat, hagi buscat un bon col·laborador: Enric Casasses.
L’artista s’ha submergit en sis poemes inèdits que li ha facilitat el poeta i, dels seus sentiments i pensaments, n’ha fet aflorar sis gravats que encomanen la força creativa d’una aposta vital i artística per la llibertat. Aquest projecte a quatre mans i dues ànimes, de títol Sensacions, s’ha traduït en una elegant edició de quinze exemplars numerats i en una exposició a Tinta Invisible (oberta fins al 8 de juny), una cooperativa entregada a l’enginy del gravat, en ple Raval barceloní. Casasses i Guinovart ens reconcilien amb mots i imatges (per exemple, l’amor!), el significat dels quals el brogit de la nostra època està entestat a manipular.
Artista que mai no fa escarafalls als reptes, Guinovart ha dedicat dos anys a gestar aquest llibre, i un altre de similar, conxorxat també amb les maneres del gravat. En lloc d’un poeta, però, va escollir un savi, el filòsof i crític d’art Arnau Puig, per trobar els estímuls d’un altre conjunt de gravats bellíssims que furguen en l’essència mateixa d’aquest mitjà artístic i en la seva raó de ser en l’era de les tecnologies. Pensar el gravat és, en sintonia amb Sensacions, una altra delicadesa que esberla mentalitats i estètiques monolítiques i que s’adreça, potser sí que a una minoria, però en tot cas a gent que, com diu Puig, sap que l’art ha de ser “un espill on hi ha el que cadascú té necessitat o hi vol trobar o veure”.