Núria Guinovart exposa a prop del “barco” del ciment
Ahir es va inaugurar a l’Auditori de Montcada i Reixac una exposició temporal protagonitzada per la pintora Núria Guinovart. La proximitat de la mostra amb el famós “barco” de l’empresa cimentera Asland, és pura anècdota, però genera reflexions interessants sobre els usos que hom pot donar a l’arena grisa i la riquesa que pot derivar-ne, en la pintura. Guinovart escampa sobre la tela una capa fina de ciment, sobre la que treballa, fa incisions i intenta provocar accidents expressius.
L’artista recorda que l’Auditori l’ha visitat ja dues vegades. La primera va ser el 2008 en motiu de ser la guanyadora del Premi de Pintura Joan Ramon Masoliver 2007. Hi torna cinc anys després amb el seu mateix discurs pictòric, però més madur i consolidat. L’artista ens confessa que el Premi li va servir per veure que la seva obra tenia bona rebuda i li va donar ales per seguir endavant, amb més seguretat.
Aquesta reflexió podria semblar errònia per un poeta com Rilke que en la seva “Cartes a un jove poeta”, detesta la crítica i emfatitza l’expressió artística personal més genuïna, sense més avals que els propis interns. Però, per mi els artistes són encara més bons, si són capaços de traduir el seus impulsos interns en un llenguatge comunicatiu i amb empatia amb el voltant, sense perdre la sinceritat en un mateix. De manera que el “feedback” dels espectadors i el seu judici, sigui o no basat en prejudicis, sempre dóna pistes.
Tornem a Montcada: Núria Guinovart hi ha portat obra recent, realitzada entre el 2011 i el 2012. Segons ens explica ella mateixa, ha donat més pes, que en altres mostres, a la seva incursió al gravat calcogràfic on juga a traduir la duresa, el tacte aspre i les incisions sobre el ciment. El material, les textures i el dibuix lineal són les lletres de les pintures de Guinovart. En el gravat es recobreixen d’un aire més racional.
Però hi ha hagut evolució en l’obra de Guinovart en aquests cinc anys? Potser a primer cop d’ull ens semblaran bastant iguals. Però si entrem a comparar, apreciarem un tipus diferent de línies: més erosió i càstig en l’obra del 2008, més simplificat ara. S’ha de tenir en compte que el dibuix sobre el ciment no obeeix tant a l’atzar com a la guia d’un discurs intern de l’artista, que pensa en una situació, en un sentiment, una idea. No es tracta d’escampar el ciment i ratllar-lo, sense sentit. El dibuix expressa un estat i el ciment ho potencia amb el seu discurs de grisos i textures.
Darrera de l’aire natural de les peces hi ha un procés de creació constructiva. El que Guinovart té clar és que el seu camí es va fent a poc a poc, i que no té, perquè haver-hi canvis dràstics en el seu discurs. Pollock va seguir sempre un discurs semblant, també, i els canvis es van anar introduint poc a poc. Són discursos, potser generats amb nervis diferents, però crescuts de forma bastant similar als arbres: van creixent tot i les tempestes i els rigors del clima i l’ambient. L’Auditori de Montcada és a la plaça de l’Esgésia, 12.
Aleix Mataró
Crític d’Art
Associació Internacional de Crítics d’Art.
2013