DES DEL GRIS DEL CIMENT
L’obra que presenta Núria Guinovart es mou dins d’un camp de grisos; un camp ampli i ric en emocions, en el que es barregen el blanc i el negre per a obtenir unes tonalitats semblants a les de la cendra. Possiblement, en els seus orígens artístics hi hagués altres sentits i busqués en ells la manera d’expressar-se el millor possible dins d’una personalitat que encara era incipient. L’artista ha començat a trobar-se a ella mateixa amb unes matèries com el ciment i el quitrà que són les que més la representen i la poden portar lluny dins del seu art.
Hem esmentat la cendra i creiem que hem d’insistir en ella, perquè és molt més que una paraula. Al nostre entendre és un concepte que defineix com Núria Guinovart, en un moment clau de la seva vida com artista, pensà que havia de començar de bell nou i que per a fer-ho li calia cremar el passat, posar-se en ignició des de el seu interior i, procurant no fer gens de flama per a que ningú vingués a interrompre el procés que havia iniciat per pròpia convicció, convertir-se en cendra viva, aquella que encara te les espurnes del caliu i que, aparentment, sembla quieta i tranqui-la.
Aplica tots els sentits a la matèria, un fet que en certa mesura és insòlit entre els artistes de la seva generació. Perquè ella, prou o sabem, és jove i entre els que per això senten amb més força la necessitat de donar-se a conèixer, hi ha la tendència a sobrevalorar els sentiments en relació amb la manera d’expressar-los. És això un error? Potser no, ja que cadascú en art procura, abans de tot, no equivocar-se quan es projecta cap un tercer, però es necessita trobar-se molt segur del que es vol dir quan s’anteposen els sentiments quan encara es van recercant les millors maneres d’expressar-los.
Recordem que en literatura, fa anys, tingué gran èxit una saga novel·lística que es movia al voltant de l’expressió de que la cendra abans havia estat arbre. Comunicava, al llarg d’un conjunt d’episodis històrics, com havia evolucionat la societat catalana i com els seus protagonistes s’havien manifestat al llarg d’uns profunds canvis. Dons, al nostre entendre, l’artista ha fet el mateix a mesura que transformava en pols el passat i com si fos au fènix, aixecava el vol a partir del que en un primer temps li havia interessat i a hores d’ara només li ha quedat com referència.
Núria Guinovart és una gran treballadora. Sap que s’ha d’estar hores davant de cada obra que realitza i lliurar-se al que el suport i la matèria – aparentment tant simples ! li transmeten. Posa tota la voluntat en aquesta tasca, perquè te un propòsit, un objectiu a complir. I aquest és, trobar la dimensió del que estèticament porta a la definició dels volums i de les figures que, en un bell inici són transparències i ratlles, matisacions que succeeixen unes a altres i que formen el gruix de la matèria com expressió d’un misteri plenament humà.
L’artista treballa amb els suports i les matèries, a la vegada, ho fa amb ella mateixa perquè, a mesura que va construint les seves obres, cada cop es troba més representada. Podríem dir -potser sigui agosarat fer-ho, però ens sembla que cal expressar-ho en relació amb el seu actual moment, encara que ella es troba en constant evolució i, desprès, les coses poden canviar – que dialoga amb ella mateixa, es descobreix a cada instant i ens explica sense cap embut com ella sent.
En els quadres de Núria Guinovart hi ha una aparença aspra i freda, però cal introduir-se en el seu interior per a trobar, dins d’una matèria que encara la sentim viva, la passió amb que busca un equilibrant final a cada situació plàstica que es planteja. Té un món propi, ple i ric de matisos, textures, traços i figures, que, de mica en mica, s’ordenen i estableixen un discurs emotiu i alhora ordenat.
El resultat estètic li arriba a l’artista, però Núria Guinovart no és el primer que busca en les seves obres. La voluntat expressiva dins de la que és mou te, abans de tot, ple desig comunicatiu cap els altres i cap – insistim – ella mateixa com primera receptora de les emocions que li neixen a mesura que es manifesta. Passió i sensibilitat s’ajunten i s’expressen amb valentia dins d’un natural sentit de la mesura. En el fons es llença cap al que només intueix i que li és desconegut, però procura actuar amb seny. Per això la seva obra ens arriba i ens complau.
2011