“Les nostres percepcions del món exterior estan habitualment envoltades per les nocions verbals conforme a les que pensem. Sempre estem tractant de convertir les coses en signes per a les abstraccions més intel·ligibles, de la nostra pròpia invenció. Però, el fer això, prenem a aquestes coses bona part del seu ésser natural”.
Aldous Huxley. Les portes de la percepció. Cel i infern. 1979
Una Pintura de Reflexions i Silencis
Haig de reconèixer que el títol té relació amb un text del també pintor Gabriel Rigo en el que referint-se a l’obra de Núria Guinovart , la veia com una “alquimista del silenci”. Estic d’acord amb aquesta afirmació, i ho estic per diverses raons. La primera per la tècnica emprada, la segona per la utilització de colors neutres, principalment el gris, i finalment per la manera d’enfrontar-se als temes que sorgeixen en les seves composicions abstractes.
Quan contemplem la pintura de Núria Guinovart ens adonem de que no és una pintura fàcil, ans al contrari, és una pintura complexa tant per la tècnica que usa –ciment asísmic, ceres i quitrà damunt una superfície de porexpan o fusta- com pel seu contingut formal –o no formal-, en el que les seves propostes van més enllà, almenys aparentment, de la pròpia realitat connatural.
Però aquesta complexitat també és positiva i intentaré explicar el perquè. L’artista, amb el seu treball, està tractant de descobrir les infinites possibilitats que li ofereixen materials com per exemple el ciment asísmic, del qual jo no n’havia sentit parlar mai, només del fibrociment o del mateix ciment, però ella mateixa em va comentar que es referia a un tipus de ciment a prova de terratrèmols, molt utilitzat al Japó, que és tan flexible, com posem pel cas la fibra de vidre. Un altre material que també sol emprar són les ceres però, a diferència de Tàpies per posar un exemple d’artista que treballa habitualment amb elles, donant-les un cert protagonisme compositiu, sobretot per la lluminositat i transparència que s’adverteix –amb ve a la memòria una exposició monogràfica titulada “Tàpies i la mel” exhibida a la fundació que porta el seu nom- en el seu cas actuen de manera diferent, no se aprecien tant a primer cop d’ull, sinó que són tractades amb més ductilitat i elasticitat.
Aquest interès pel món material no li ve de nou, sinó que en èpoques anteriors, concretament els anys 80, es va interessar pel reciclatge, o sigui investigava i experimentava amb materials de rebuig, reutilitzant-los i creant noves composicions pictòriques. Per tant la seva obra no només es pot considera pictòrica, sinó que va més enllà de la bidimensionalitat de la pintura, i va camí de l’escultura. És evident, doncs, que no podem parlar exactament d’escultura, però si que existeix una certa idea de tridimensionalitat: espais buits com a resultat de extreure la pròpia matèria –no sol emprar pigments, per tant és el propi ciment- formant-se uns forats; la tècnica del grattage, en base a ratllar la superfície formant solcs, tant vertical com horitzontalment, que evoca la idea d’espacialisme, o incorporant matèria que visualment dona la sensació de collage, però només és una il·lusió òptica.
El color l’he deixat apart ja que per a mi és el principal protagonista de les seves composicions. Quan ens referim a que la seva és una pintura de reflexió i de silenci, veurem que el color ens dona la clau perquè puguem tenir la idea de que estem davant d’una obra meditada, sensible, però també emocionalment dura, que pot originar angoixa –això últim m’ho va fer observar la pintora, encara que jo no estic gaire d’acord, ja que aparentment no em dona aquesta sensació-.
L’ús de tonalitats neutres, principalment les diferents gammes de grisos, així com verds, blaus i sípies, però tots ells cromàticament molt suaus i tènues, donen l’aspecte de ser una obra esmorteïda, sense vida, però això només ho és a priori, ja que si observem amb deteniment cadascuna de les peces exhibides ens adonarem que succeeix el contrari. La seva és una pintura vital –no confondre vitalisme amb agressivitat i colors vermells, ja que existeixen altres maneres de representar-la-, plena de connotacions personals, i per tant emocionals. La sobrietat que experimenten aquestes gammes cromàtiques no són alienes a la idea de moviment, doncs la línia corba, els regalims que fluctuen quasi aleatòriament per la superfície, l’aplicació del foc i, com s’ha mencionat abans, la tècnica del grattage creen una obra dinàmica i en conseqüència vital.
Núria Guinovart s’endinsa en una pintura de marcat contingut abstracte, entenent l’expressionisme des de diferents vessants: espacialisme, matèria, gest, però també amb reminiscències del passat. El passat entès no pas pels materials emprats, que evidentment són contemporanis, sinó per la manera de representar-los. Les seves pintures semblen evocar l’art prehistòric -coves amb esgrafiats, pintures esquemàtiques, etc-, com també l’art romànic. Em preguntaran perquè menciono aquí l’art romànic, no és perquè l’artista estigui representant un pantocràtor en els seus quadres, sinó que sembla que estigui pintat sobre una paret, a mode de mural –ella mateixa ha realitzat estudis d’encàustica a la ciutat italina de Bérgamo-, veuríem, doncs, que existeix una relació amb la idea de muralisme.
Tot això reconec que és una hipòtesi i que comentant-ho amb l’artista, ella ho accepta per cortesia i perquè és una més de les interpretacions que l’espectador pot tenir. D’’altra banda també es positiu que tothom doni la seva opinió, la qual cosa invita a contemplar l’obra amb més deteniment i no quedar-se amb allò superflu. De totes maneres, si que és cert, que quan hom veu el treball de Núria Guinovart entén que l’art té moltes vessants, molts camins creatius, i que això fa que mantinguem obertes les portes a noves maneres de representar-lo, que no tot estar immers amb la lluita estèril de la confrontació abstracció-figuració, sinó que la idea de pintura va més enllà, que existeixen més formes d’entendre l’art i no dirigir-lo en una sola direcció. Per sort, Núria Guinovart ho ha entès perfectament, i deixa clar que el silenci i la reflexió són els millors antídots per contemplar assossegadament l’obra d’art.
Ramon Casalé
Associació Internacional de Crítics d’Art
2008