DEIXAR EMPREMTA
Quants de nosaltres no hem sentit alguna vegada davant una capa de ciment tou l’instint de deixar-hi la nostra empremta ? Segur que molts em observat curiosos les petges d’algun animal que han quedat gravades sobre l’asfalt, o hem admirat encuriosits com algun famós enfonsava les seves mans en una massa tova per assegurar-se la immortalitat. Aquest instint humà de deixar empremtes té a veure amb la pròpia vivència del cos, ens parla de la fascinació que sentim envers la possibilitat de registrar un present fugaç, de desafiar entremaliadament el propi ritme dels temps. Un material com el ciment té inserit en si mateix l’esdeveniment del present. El procés de gravar-hi una empremta requereix així actuar sobre el material abans que s’endureixi de forma irreversible.
Aquest és precisament el procés creatiu escollit per l’artista catalana Núria Guinovart (1961), que ha convertit el ciment en el seu millor aliat. Coneixedora des de fa anys de les propietats d’aquest material, Guinovart crea una obra íntima que neix d’aquest instant decisiu arriscat en què es construeix la peça. Les incisions i els talls sobre el material encara fresc obren a l’artista un ric univers de matisos i textures. El seu treball imprimeix sobre el ciment traços traços personals, en unes obres on la poesia neix del refinat equilibri que les empremtes troben sobre la força del buit.
La presència d’aquest moment únic impregna les obres de Guinovart. Unes obres que s’expressen amb un llenguatge de formes senzilles i abstractes que suren en espais grisos i silenciosos. Es tracta d’uns espais construïts elegants equilibris compositius, espais que desprenen un essencialisme zen que recorda les delicades creacions orientals.
En l’obra de Guinovart no hi tenen cabuda els elements superflus, allò que hi apareix participa d’una aura de pau que sura en totes les obres. Sembla que és precisament sobre aquesta monocromia del ciment on és possible apreciar millor l’energia de l’emoció.
EL LLENGUATGE
L’obra de Guinovart atrau perquè aconsegueix desafiar les pròpies característiques d’un material com el ciment. Vers l’aparença dura i freda que ens evoca, l’artista imprimeix la calidesa de la intimitat.
Vers el seu caràcter urbà i poc estètic, sorprèn amb una refinada elegància. I encara més. Contra la sensació de pes, l’aparició d’uns espais lleugers, una obra que respira, en expansió. El que queda registrat és passió, és vida. Un treball de contingut, on tot i que el resultat estètic no és el fi, és possible apreciar-hi la mateixa bellesa de la imperfecció. La imaginació es despulla i corre inconscient deixant traços i esquerdes, guiada sempre per l’instint.
Sembla que la mateixa fascinació que sentim per deixar empremtes la retrobem a l’hora de contemplar-les. Com si es tractés de fòssils d’un present caduc, les obres ens conviden a observar-les per apreciar la duresa de la petja, per comprovar com l’empremta ha quedat registrada. Inalterable.