L’austeritat expressiva de Núria Guinovart
L’obra pictòrica de Núria Guinovart és, des dels seus orígens, una exploració de l’espai, un espai entès en el sentit més filosòfic del terme, com l’oposició entre el ple i el buit. I aquesta recerca és el que havia expressat en la seva obra anterior amb imatges contundents, ben vertebrades, enriquides pel tractament de la matèria, per les traces, relleus i textures que delimiten el territori dels seus quadres.
El seu món plàstic, però, assoleix en els treballs més recents una nova dimensió, molt més penetrant i intensa, perquè tot i que segueix utilitzant matèries tan sòrdides com el ciment, el quitrà i la pólvora, les implementa amb el color, que administra de manera molt controlada pel que fa als tons. Això li permet mostrar uns espais que no són genèrics, sinó que són viscuts (físicament o mental), com es posa de manifest en el mateix títol d’aquesta sèrie i en el de cadascun de les obres que la integren: “Lloc proper”, “Cel rogent”, “Paisatge de matinada”, “Corredor secret”, “Jo em quedaré aquí”, “Paisatge somiat”…
L’experiència pictòrica de Núria Guinovart sempre l’ha portada a buscar el sentit del lloc en relació al temps, de l’espai en un moment i en unes circumstàncies determinades, i a articular un discurs poètic íntim, profund, carregat de sentiments, que aconsegueix que la matèria parli, i encara que segueix emprant una gramàtica de mínims (grans faixes horitzontals i/o verticals i línies i traços austers i enèrgics), el seu cosmos gairebé minimalista, es veu vigoritzat ara per les masses de color que, juntament amb el rastre i la petjada, construeixen les seves obres i permeten albirar nous horitzons a la seva pintura.
Daniel Giralt-Miracle
2013