MARIA PALAU

SUGGESTIÓ I EVOCACIÓ

Núria Guinovart, a la Sala Parés de Barcelona, on exposa per segona vegada.

Núria Guinovart (Barcelona, 1961) va sentir la crida de l’art al taller de pintura del seu avi. Fascinada per l’olor que impregnava aquell espai, la petita Núria va assumir que aquell seria el seu camí, no tant per comunicar-se com per conèixer-se a si mateixa. L’encanteri d’aquell perfum encara perdura i continua sent la llavor de l’energia interior que atresoren els seus quadres. Allò viscut és el que dota de personalitat el seu treball artístic, dominat sempre per la pressió de la recerca de nous llenguatges plàstics. Guinovart no ha sigut una artista conformista. És que condueix a algun lloc, la resignació, en el món de l’art? Tampoc no ha fet un lleig a l’atzar i a la casualitat quan li han insinuat noves possibilitats per al seu procés creatiu. Fa uns anys, un viatge a Itàlia per aprendre encàustica va sacsejar la seva consciència artística. Va descobrir unes escultures de ciment i va decidir convertir aquest material en la raó de ser del seu projecte pictòric.

Un cop va haver aconseguit –i no va ser precisament fàcil– dominar el ciment, o millor dit, entendre i fer ressaltar la seva recòndita bellesa amb l’ajuda de ceres i quitrà i, sobretot, amb el desig de suavitzar-lo tot llimant-lo persistentment, Guinovart va obrir una nova dimensió pictòrica sotmesa a un procés de depuració radical que prioritza allò essencial. No hi ha espai per a l’anècdota en els seus paisatges amarats de silenci, i no pas de buit, per escoltar i escoltar-se, no sempre ben bé allò que més ens complauria escoltar. Són paisatges de l’ànima, sense escorces que encobreixin i manipulin els seus estats. L’espectador té la sensació que es pot perdre en l’interior d’aquestes obres, de gran sensualitat i influx poètic, però, i això és indispensable, li exigeixen que prèviament s’hi involucri i que hi dediqui temps. Els quadres de Guinovart demanen una mirada lenta, tranquil·la i sense angoixes, per enriquir-se amb els seus detalls i per capbussar-se en una experiència artística de pura suggestió i evocació.

Núria Guinovart presenta ara les seves obres de producció més recent a la Sala Parés de Barcelona (Sentit del lloc i el temps, fins al pròxim 25 de juny), en les quals, i per primer cop, ha incorporat color, no pas per desafiar les subtileses del ciment, sinó justament per acompanyar-les i per sumar-hi una càrrega afegida d’elegància. Guinovart està fent evolucionar una aventura pictòrica molt interessant, complexa i rica en paradoxes, i sobretot molt personal i lliure, allunyada de les obsoletes tensions entre la figuració i l’abstracció, amatent a uns nous temps de sorolls en què la pintura, el millor que pot aportar és reflexió i serenor.
A la sang
Núria Guinovart pertany a una família d’artistes, i defensa amb orgull aquesta herència. El seu cognom delata el seu parentesc amb Josep Guinovart, cosí germà del seu pare. De totes maneres, els seus plantejaments pictòrics estan molt allunyats.

Maria Palau, 2013