JAUME VIDAL

 GUANT DE SEDA, MÀ DE FERRO

La pintura de Núria Guinovart (Barcelona, 1961) està feta amb guant de seda, però amb mà de ferro.

És lírica, però utilitza materials aspres, poc poètics, com ara el quitrà i el ciment.

Guinovart s’inscriu en un corrent de sensibilitat artística que cada cop més –sense caure en un ecologisme ortodox– aprofita materials de rebuig o creats per a altres finalitats. “Pots utilitzar elements que no són bonics d’entrada, però que pots transformar i portar al teu territori”, explica l’artista.

Amb ciment i quitrà fa deu anys que hi treballa. La idea li va sorgir arran d’un viatge a Itàlia i de la fascinació que li van produir les escultures de ciment que va poder contemplar. Curiosament, un cop assabentats de la naturalesa dels materials amb què treballa, es tendeix a creure que els quadres serien objectes pesants, que no podrien penjar-se a qualsevol paret, però són d’una lleugeresa inversemblant. Visualment, la primera impressió és trobar-nos davant una pintura amb un tractament convencional, però no és així. I aquí rau un dels atractius del seu treball, en què també utilitza líquids oxidants, com ara nitrat de ferro o nitrat de coure, que aporten un cromatisme de procedència alquímica, amb tota l’evocació ancestral que pot relacionar-se amb les reaccions químiques:  Guinovart, a la recerca de la seva pedra filosofal, però no per aconseguir el somni de l’enriquiment material, sinó per trobar l’or de la grandesa artística.  També incorpora serradures de ferro.  La utilització del procés químic fa que per a l’artista cada obra sigui un misteri, que tracta de resoldre amb un final que s’ajusti als seus objectius, però en què és força probable que aparegui algun element inesperat.

D’entrada, la manera d’elaborar l’obra trenca la frontalitat entre el llenç i l’artista, ja que el ciment, que es va assecant en ple procés de creació, necessita l’horitzontalitat del bastidor. Aquest punt d’incertesa a l’hora d’aconseguir els resultats desitjats s’expressa en el títol de la mostra: Intencions.

Estilísticament, és curiós constatar com la pintura de Núria Guinovart és una singular barreja d’abstracció catalana contemporània. Hi trobem reflexos – subtils, però evidents– de Ràfols-Casamada, Hernàndez Pijuan o Josep Guinovart.

Els territoris sensitius que s’expressen als seus quadres són concebuts per l’artista com camins, el recorregut dels quals intenta que sigui planer. “M’agrada que els meus quadres siguin simples, gens rebuscats”, diu la pintora. Un camí que esdevé un personatge que circula pels universos de l’autora.

L’exposició es pot visitar fins l’11 d’abril a la galeria Àmbit de Barcelona

(Consell de Cent, 282).

Oxigen

L’aire, l’oxigen, forma part també de la inexistent pinzellada de l’artista, que utilitza el procés d’oxidació per aconseguir subtils matèries que, sense tenir una referència concreta, ens parlen del pas del temps i els seus efectes.

Barcelona, 2015